Avui, dia 1 de maig, fa 12 anys que ens va deixar en Joan Beneyto. Vull recordar que va ser un treballador social que en la seva joventut a la Barceloneta va patir addicció a l’heroïna i va estar condemnat a la presó Model de Barcelona.
Jo li feia la broma de que era el “protoyonqui”, ja que tenia una de les històries clíniques primeres del centre de tractament SPOTT de Barcelona. En el seu procés de curació va estudiar Treball Social i el vaig conèixer en la seva primera etapa de professional cap als anys 90.
El seu valor humà i tècnic era molt alt, ja que coneixia el que es viu en els dos costats de la taula, com a pacient i com a professional. Així tenia un gran carisma i un nivell de connexió amb els addictes molt alt. Durant la seva feina va ajudar a moltes persones a recuperar la seva vida superant l’addicció.
Trencava les motlles de la relació amb el pacient, que solia ser distant segons els cànons del que es creia correcte: no implicar-se a nivell personal. Allà ens vam trobar i una de les primeres coses que vam fer va ser un equip de futbol sala entre professionals i addictes. Compartíem vestuari, excursions, dinars i vida.
Amb ell i altres persones, alguns addictes i familiars de les drogues vam fundar l’associació GASS. Volíem establir un model de treball proper que acompanyés els processos de curació. Des d’aleshores han passat 25 anys.
Tenim present a en Joan i el trobem a faltar. Els seu optimisme, valor humà, coherència i sentit de l’humor va conquerir el cor de moltes persones. I sobretot va fer creure que fins i tot la persona més desnonada pot arribar a refer la seva vida i aportar molt a la societat. Creure en els abandonats, marginats i oblidats de la societat és el seu llegat.
Una abraçada Joan,